vídeos

He tornat a veure els vídeos i he de reconèixer que  em sento “analfabeta digital”. Mirant el vídeo de la edat mitjana m’he tingut que riure de mi mateixa, m’he vist com aquest monjo, perduda, sorpresa, limitada... sense voler hi ha una part meva que es bloqueja davant un món totalment nou per mi.

Davant el debat plantejat a classe encara estic conformant la meva opinió. D’una banda veig que aquesta era digital (que s’assembla sorprenentment al que veia de petita a les pelis futuristes) ja és una realitat per a les noves generacions, i per tant, és necessari actualitzar les nostres eines de treball per tal de aproximar-nos als codis vigents. D’altra, trobo que tinc dubtes respecte a aspectes en contret com el tema de  l’escriptura.  M’adono que, fins i tot jo que sóc de la “vieja escuela”,  cada vegada utilitzo menys l’escriptura manual i em fa una mica de por pensar que el nens i nenes que ara estan aprenent arribi un moment en que no sàpiguen fer-la servir.  No dic que no  aprenguin a escriure (és evident que si aprenen però en altre format), dic que pot ser arribarà un moment en que no serà necessari i per tan es vagi perdent el fet mateix de escriure en un paper... potser és un plantejament innocent  i sense sentit, sé que el suport digital ha de ser una eina de treball més, en combinació amb les “tècniques més manuals”, però el fet de que ara ja tot s’escriu a l’ordinador em produeix certa melancolia ja que perdem la individualitat, la nostra manera de fer, la nostra grafologia... 

Un altre tema que també va sorgir a classe es el tema de la sociabilitat, de les interaccions. Es va dir que diversos estudis demostraven que el nens no  s’aïllen al utilitzar aquests medis, que també interaccionen, però crec que, encara que així sigui, es produeixen de manera diferent, perdent-se una part molt important de la comunicació, del contacte ocular, del llenguatge no verbal, una part que em sembla fonamental.

Mirant el vídeo de “tecnologia o metodologia?” veig que educar en les noves tecnologies de l’aprenentatge i la comunicació, no és canviar la pissarra per una digital i implantar ordinadors personals a l’aula, educar en les noves tecnologies es fer un nou plantejament metodològic, un canvi radical de la manera de fer dels mestr@s, una transformació que crec pot ser molt beneficiós (i necessari ja que és la realitat de l’alumnat més jove) en quant a fomentar l’autonomia  i l’atenció a la diversitat d’interessos i de maneres de fer. Un canvi que implica tenir accés a tota mena d’informació i diferents maneres d’aproximar-se al coneixement, un canvi que passa per ensenyar als infants a saber accedir a aquesta informació, a saber seleccionar-la adequadament, a ser crítics i conscients al  interpretant-la, a saber fer-la servir amb eficàcia.

Em quedo amb una frase que vaig escoltar: “la tecnologia no és una finalitat en sí mateixa, és una eina d’aprenentatge”. Amb aquest plantejament estic totalment d’acord, crec que quants més medis millor, que tot plegat pot aconseguir millors resultats.

És evident que l’alumnat a més de ser més habitual i estar més proper a la seva realitat, s’engresca molt més en la feina. Crec que és un canvi totalment necessari, que l’escola fa temps que “no funciona” i veiem com el fracàs escolar augmenta, que s’ha perdut la gràcia i la motivació d’anar al cole, per tant el plantejament i els medis han de canviar per tal d’aproximar-nos més al món real de l’alumnat i tornar-los a motivar per aprendre.

Així que benvingudes les noves tecnologies però crec necessari que els professionals tinguin una bona formació i un reciclatge continuo per tal de que aquesta eina tan potent sigui realment  beneficiosa i eficaç per la nostra feina.